Els nostres estimats escarcellers
Apunts sobre la discriminació de la dona en espais progressistes
No fa gaire, en una conversa que manteníem un grup de noies després d’una xerrada sobre la discriminació de la dona i la lluita per acabar amb aquesta discriminació, una companya es preguntava què podíem fer per incidir en la mentalitat dels nostres companys masculins (amb el convenciment de què alguna cosa hem de poder fer). Em vaig sentir plenament identificada amb la seva inquietud, i em va recordar a una reacció que he tingut jo mateixa en algun altre moment del passat recent. I és que hi ha una cosa que està molt clara, de la qual en som molt conscients, i és que som discriminades com a dones també en el si de les nostres organitzacions, organitzacions progressistes. Òbviament que és inevitable, no seria possible viure en una bombolla aïllada de la realitat: tots i totes hem nascut, hem estat educats i hem crescut en una societat patriarcal i masclista, i no podem desvincular-nos d’això perquè forma part de nosaltres. D’això també en som conscients. Però no és això el que més ens preocupa; el més preocupant és observar la manca d’interès per solucionar-ho, per avançar en la igualtat.
Els homes de classe treballadora tenen una lluita, les dones en tenim dues: la lluita per acabar amb la discriminació de classe i la lluita contra la discriminació de la dona. Igual que tenim consciència de classe, tenim consciència de col·lectiu discriminat en el marc de la nostra classe. I no és una lluita més important que l’altra. Potser és això el que els nostres companys no comprenen en la seva profunditat i complexitat.
I la qüestió és: per què els nostres companys tenen dificultat per contribuir en major grau a la nostra lluita? Hi ha múltiples factors a tenir presents (d’igual manera que podríem plantejar per què hi ha dones que tampoc no prenen consciència de la seva situació, però això és una altra qüestió), però indicaré només el que, penso, són algunes de les causes.
En primer lloc, cal saber que no és el mateix l’opressor que l’oprimit (en aquest cas oprimida), i per tant no poden tenir, a priori, la mateixa percepció del que succeeix. En un paral·lelisme, és com pretendre que un empresari s’identifiqui amb la lluita d’un treballador assalariat, tenint a més en compte que contribuir a la lluita d’aquest va en contra dels propis interessos perquè equival a renunciar i perdre els seus privilegis. D’igual manera, els nostres companys (treballadors, progressistes...) són també els nostres opressors i, en aquesta societat, això significa que tenen alguns privilegis respecte nosaltres. El primer pas que han de fer, doncs, és admetre la seva condició d’opressors, admetre la contradicció per enfrontar-se a ella. D’igual manera que ha hagut individus de la burgesia que s’han solidaritzat amb la lluita dels treballadors, també els nostres companys han de poder fer-ho amb la nostra. Però no ho aconseguiran mentre no prenguin consciència de la seva condició d’opressors, la qual cosa passa per una reflexió personal i col·lectiva que portarà a una transformació en el mode de percebre la discriminació vers les dones i que comportarà unes accions conseqüents.
Només quan hagin passat per aquest procés seran capaços de comprendre les nostres reivindicacions en tota la seva complexitat, seran capaços d’escoltar-nos, de no sentir-se atacats i posar-se a la defensiva quan es tracta aquest tema, de no titllar-nos d’histèriques quan no són capaços d’entendre’ns... No ha de ser ni serà un procés fàcil, però sí necessari i imprescindible si es pretén contribuir de forma significativa a la lluita per la igualtat de gènere i la construcció d’una societat igualitària.
Un altre dels motius pels quals els nostres companys, amics, familiars, no mostren una voluntat ni interès per aquesta lluita és que en el fons pensen, inconscientment estan convençuts, que aquesta discriminació no els afecta. És clar que nosaltres, les dones, som les màximes perjudicades, però ells també en són víctimes d’aquesta situació. L’opressor, pels privilegis de la seva condició, es creu més feliç però en realitat no ho és. Els estereotips i models de gènere, tant de “dona” com del que ha de ser un “home” resulten obsolets en l’actualitat perquè hi ha altres perfils de persones que no es contemplen. Però és que, a més, aquests estereotips i models ens oprimeixen, tant als uns com a les altres, per la necessitat d’encaixar-hi.
Les dones portem avantatge als homes pel que fa al tenir espais de discussió i de reflexió propis, sobre la nostra condició, sobre el que es pretén que siguem i que no volem ser... Els homes, en canvi tot just sembla que inicieu un camí. L'Associació d’homes per la igualtat de gènere és exemplar en aquest sentit. A dia d’avui, crear i impulsar espais com aquest, des d’una perspectiva progressista i feminista, ha de desaparèixer necessàriament del llistat de tasques pendents dels homes revolucionaris per passar a ser una realitat.
